Funciona quelcom a Catalunya?

Evidentment que sí. Essencialment funciona la societat civil; és a dir, aquella part de la societat que funciona al marge de les organitzacions polítiques, aquella part de la societat sobre la qual té escassa influència la Generalitat. En la nostra crònica del mes de març dèiem que el nou govern català havia nascut amb el propòsit de no fer tan soroll com el que havia fet l’anterior. Confiaven en que si, ara, es deien Govern d’Entesa, en lloc de Tripartit, reduirien les tempestes polítiques que havien caracteritzat el període Maragall, però les incontinències verbals i els despropòsits han continuat.

L’amiguisme funciona com mai a la funció pública. Inclús, CiU, gens exemplar en aquest aspecte, va interpel·lar el govern per esbrinar quines gestions ha realitzat l’executiu per “assegurar la igualtat en l’accés a la funció pública d’acord amb els principis de mèrit i capacitat”. L’Entesa va pregonar que reduirien el 227 assessors que tenia el govern de CiU, i el nombre d’assessors, coordinadors i responsables, que no consten a cap relació de llocs de treball, s’ha disparat sense límit.

Tenim la lleugera sospita que el govern, amb diners públics, compra voluntats d’alguns ciutadans al temps que es mostra incapaç de resoldre problemes reals; és a dir, tenim la certesa que el Govern d’Entesa, i el del PSOE, amb un continu tirar la pedra i amagar la mà, vol controlar, fins el mínim detall, la vida política, social i econòmica a través d’un conjunt de maniobres subreptícies caracteritzat per:
Ø un control quasi absolut dels mitjans de comunicació públics i per exercir pressió sobre els mitjans privats afins, per transmetre la imatge d’una política de formes i fotos que no correspon a cap realitat;
Ø un aliar-se amb un bon nombre de grups de les Corts Generals i dels Parlaments, als quals els hi fa concessions amb l’objectiu d’aïllar els partits que fan oposició al Congrés i al Senat;
Ø un denigrar i desprestigiar a tot aquell –grup polític, institució o persona- que s’oposi a qualsevol dels seus dictats;
Ø una imposició del nacional-laïcisme sota la disfressa d’una neutralitat, que arriba a situacions tan irrisòries com la d’aquells alcaldes que oficien “bateigs civils”; els que s’han inventat, fins i tot, una litúrgia pròpia de casament; els que passen per les cases dels nuvis per oferir-se a celebrar les seves noces perquè no ho facin per l’església, o els que s’ofereixen als familiars per celebrar el comiat del difunt en els tanatoris o en el vetlament de mort per tal d’evitar que ho celebri un sacerdot.
Ø un intoxicar l’opinió pública contra el cap de turc preferit pels portanoves esquerrans: l’Església Catòlica. Una intoxicació que compte amb prous silencis de persones que, per covardia, recorren a eufemismes per no dir les coses pel seu nom, per no enfrontar-se al pensament correcte, l’únic que dóna prebendes. Una actuació del govern del PSOE, i adlàters, sense comparança a cap país d’Europa. Una Església que representa el 60 per cent de la tasca social a Espanya i el 80 per cent de la conservació del patrimoni històric nacional. Un exemple: la Junta d’Andalusia va tenir que contractar a tres infermeres per substituir a cada monja que treballava en els hospitals de la Creu Roja. També, en el aspecte de la fiscalitat es pretén negar a l’Església Catòlica el que altres confessions religioses reben sense cap mirament.
Ø un espiar els opositors mitjançant el telèfon, o instigar l’empresonament de càrrecs opositors imputats en irregularitats urbanístiques, quan els regidors socialistes, o de la trispartida, implicats en delictes de corrupció urbanística se’ls crida directament al Jutjat, sense practicar-ne cap detenció.
Ø un malbaratar recursos en projectes faraònics que provoquen més endeutament públic que acaben pagant els ciutadans, i en el desviament de recursos d’unes partides cap altres per eludir els controls.
Ø un inadequat mètode per gestionar els assumptes, que, refugiat en una falsa tolerància, aprofita qualsevol circumstància per tergiversar les coses. Així,
o la lluita contra l’alcoholisme precoç, equipara cultura del vi i consum responsable amb botelló i trompes noctàmbules;
o el combat contra el narcotràfic, planteja legalitzar les drogues gairebé com única solució i gran esperança, sense valorar els pobres resultats de països que van patir aquesta política;
o el combat per la salut, no contradiu, el més mínim, el domini absolut de la corporació mèdica-farmacèutica, i quan planteja reduir el consum de tabac, s’acaba sense reduir vendes i amb els més joves que passen a consumir directament més drogues. Quan diuen reduir llistes d’espera, jubilen 700 especialistes als seixanta-cinc anys i les llistes s’allarguen al voltant dels dos anys i, en alguns casos, fins els cinc anys. Amb l’eufòria del seu economicisme, la consellera Geli es despenja per la senda de l’eutanàsia i d’altres procediments terapèutics, que no tenen res d’alternatius;
o el tractament de la vellesa s’enfoca més a estalviar atenció domiciliària i orientar-se més cap el negoci de la construcció d’edificis i centres de concentració de gent gran, que en l’ajut real a les famílies perquè puguin complir amb la seva obligació de fer-se càrrec dels parents des d’una òptica d’humanitat i de responsabilitat civil. A més, es deixa actuar lliurement els especuladors immobiliaris (constructors, màfies que financen partits...) que burxen els ancians (amenaces, agressions personals, caigudes per les escales, talls de subministraments,...), els darrers anys de la seva existència, amb la intenció d’apoderar-se dels seus habitatges a preus que fan riure o senzillament amb la seva espoliació;
o la defensa de la propietat personal i familiar, dona cabuda, justifica i permet l’okupació al temps que dificulta els propietaris per recuperar els seus béns adduint “que si no es pot demostrar la il·legalitat durant les primeres 24 hores de l’okupació, la policia no pot fer-hi res”, encara que els okupes pirategin el subministrament de llum i aigua. Però, quan s’okupa testimonialment la segona residència del conseller d’Interior no succeeix el mateix, ja que aleshores l’alcalde de la localitat dona l’ordre a la policia municipal d’expulsar sense contemplacions els esvaïdors de casa;
o la defensa de les normes, tolera la transgressió per part dels més incívics mentre que la resta de ciutadans de peu són amenaçats i perseguits amb prohibicions, multes i nous impostos i taxes;
o la lluita contra el frau i la corrupció no acostuma a combatre el conjunt d’episodis lligats a l’especulació urbanística, malgrat que les xarxes de corrupció deixin tot un rastre d’imputats i de delictes de suborn, prevaricació, tràfic d’influències, malversació de cabdals públics, i contra l’ordenació del territori.

Tot un conjunt d’actuacions que actuen com una bomba de rellotgeria que, si no es desactiva, acabarà per esclatar en el moment en que s’afegeixin noves qüestions, ja presents en la societat catalana i espanyola des de fa cinc anys, com el gran augment de la immigració que no ha pogut ser assimilat encara per la ciutadania, l’economia submergida i el creixent poder de les màfies, que s’uniran a problemes futurs com la pèrdua dels fons de cohesió europeus.

Una inseguretat ciutadana que no cessa

Un munt d’aspectes de la seguretat ciutadana ha quedat, en la pràctica, de competència exclusiva dels propis ciutadans. La sensació d’inseguretat és tal que les armeries catalanes pràcticament han esgotat les existències d’esprais homologats de defensa personal i la demanda s’ha derivat cap els comerços de les Valls d’Andorra on disposen d’esprais no homologats. Les bandes organitzades de delinqüents actuen a Catalunya sense cap tipus de cortapisa davant unes forces de seguretat mancades dels mitjans més elementals. En diverses ocasions, inclús, en algunes ciutats han tingut de limitar el moviment dels cotxe patrulla en no disposar de pressupost suficient per a combustible. Juntament amb aquests handicaps, la mala imatge tradicional de la que gaudeixen els cossos i forces de seguretat, la mediatització de les seves activitats irregulars, i la preeminència dels criteris polítics sobre els jurídics i professionals acaben per afavorir l’activitat delictiva organitzada, tant la de caire criminal com la de corrupció o la dels delictes contra l’administració pública. Els milers d’assalts i robatoris en domicilis particulars, els atracaments a empreses, bancs, comerços o persones en la via pública creen una sensació d’inseguretat generalitzada entre la població, que augmenta amb la detenció d’extremistes islàmics o de delinqüents internacionals a diversos indrets de Catalunya. Tothom coneix una botiga, té un parent, un conegut, un company o una companya de feina, un veí, si no ha estat ell mateix qui ha patit un robatori o una agressió a casa seva, a la via pública o en els serveis de transport públics.

Sabem que moltes d’aquestes incidències de la vida quotidiana no queden reflectides als mitjans de comunicació perquè molts municipis, sobre tot els turístics, i institucions públiques subvencionen mitjans o col·loquen publicitat de forma intensiva per evitar sortir als diaris i donar una imatge d’inseguretat de la localitat. Sembla com que només s’autoritzés la publicació de notícies originades per la violència de gènere. Però, malgrat la política de silenciar i amagar agressions, robatoris i actes delictius diversos, aquests existeixen, a l’igual que la manca de planificació per al desplegament dels Mossos d’Esquadra.

A la inseguretat anterior, en els darrers mesos i amb mèrits propis, s’ha d’afegir l’espectacle de la construcció de l’AVE a Barcelona i el seu voltant. El caprici d’un oportunista electoral, el sr. Rodríguez Zapatero, que determinà una data inviable, el 21 de desembre, per a l’arribada de l’AVE a Barcelona. Una precipitació verbal que ha comportat accident rere accident, i que pretenia acabar amb la construcció d’una estació provisional al Prat de Llobregat que ningú ha volgut. Quants diners públics està costant les irresponsabilitats d’aquest personatge?

Però, no només han estat els actuals desgavells, que tothom han pogut veure per la televisió, els que més ens han de preocupar si no els futurs. Després que ha passat el que ha passat, quines garanties es poden tenir de que la Sagrada Família no patirà cap ensorrament, en passar al seu costat el traçat de l’AVE? ¿Què pensarien els membres de la confraria de pescadors carlins de Sant Josep que van cedir els terrenys perquè es pogués edificar l’obra més emblemàtica de Barcelona, i potser de Catalunya, i una de les més importants de les Espanyes? Una obra que atrau cada any milions de visitants de tots els continents.

És innegable la preocupació, no exempta de polèmica, sobre les conseqüències del túnel de l’AVE. Els habitants de la capital catalana no mostren cap confiança en les obres dels túnels de la ciutat. La manca d’estudis geològics suficients i les deficiències de les inspeccions tan evidents en l’enfonsament del túnel del Carmel, s’han tornat a repetir amb ocasió de les obres de l’AVE. Tots els ciutadans que viuen a les zones afectades pels nous túnels, especialment al voltant de la Sagrada Família, s’han associat per demanar desviacions o cancel·lacions de les esmentades obres.

El Patronat de la Sagrada Família, el "Col·lectiu per un bon traçat del TGV" i la plataforma veïnal "AVE pel litoral", en la seva campanya contra la construcció del túnel, argumenten que les obres podrien afectar negativament el temple expiatori, recolzant-se en nombrosos informes de tècnics. Arquitectes i tècnics nacionals i estrangers s’han posicionat en contra de l’atrocitat pretesa pel Ministeri de Foment, okupat per Magdalena Àlvarez. El catedràtic d’Estructures de la Universitat Politècnica, arquitecte Josep Gómez Serrano; el director del departament d’Enginyeria Minera i Recurs Naturals de la UPC, Josep Maria Mata Perelló, també és contrari al traçat pel centre de la ciutat. Per a Tokutoshi Torii, catedràtic de la Universitat de Kanagawa, en Japón, “Ningú es podria imaginar la construcció d’un túnel de l’AVE que passés al costat de l’Alhambra de Granada o de la Mesquita Major de Cordova. Construir un túnel al costat de la Sagrada Família, un dels monuments Patrimoni de la Humanitat més admirats i visitats de tot el món, és una bogeria de resultats imprevisibles. El professor José Luis Moro, de la Universität Stuttgart. Institut für Entwerfen und Konstruieren, manifesta que “Existeix un greu perill que pot ocasionar danys irreparables en la sensible estructura del temple. No tan sols existeix perill en el moment de la construcció del túnel, sinó també en els possibles tremolors a causa del continu pas dels trens per aquest túnel. No es coneixen exactament les conseqüències i el risc és, per tant, gran, i no s’hauria de córrer. Per aquest motiu, és urgent allunyar el traçat de l’obra per tal d’evitar qualsevol dany.”

Als Estats Units no entenen la política obsessiva del Ministeri de Foment contra la Sagrada família. La catedràtica de l’Escola d’Arquitectura Florida A&M University Tallahasse, Arleen Pabón, considera que “La perforació i el pas del tren a tan poca distància del temple representa un risc pel manteniment i l’estabilitat d’aquesta excelsa edificació que no podem acceptar ni assumir... El temple de la Sagrada Família, obra mestra de l’insigne arquitecte Antoni Gaudí, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO i, com a tal, pertany a Barcelona i al món sencer”. J. Mark Schuster, Escola d’Arquitectura i Planificació. Departament d’Estudis i Planificació Urbana, Massachussets Institute of Technology, USA, manifestà que “Vaig quedar molt afligit n’assabenta’m fa poc que els fonaments de la Sagrada Família podien córrer risc per la construcció d’un túnel com aquest i les vibracions de la circulació dels trens afecten els fonaments de la Sagrada Família i posin en perill els treballs que s’estan duent a terme per a la construcció d’aquest monument de l’arquitectura catalana i de l’obra d’Antoni Gaudí. El túnel s’anirà degradant poc a poc i un dia ens adonarem que ha deixat de ser útil. La importància de la Sagrada Família per a l’esperit humà anirà en augment. Si el pla es du a terme, el fet de que la Sagrada Família hagi estat catalogada com a Patrimoni de la Humanitat no haurà significat absolutament res. Posar en perill de manera conscient aquest monument és un acte de vandalisme desconsiderat.

Malgrat aquesta resposta internacional, els tècnics del Ministeri, geòlegs i enginyers, segueixen manifestant que el projecte no comporta cap risc per a l’estabilitat de l’edifici.

En qualsevol altre país, després dels accidents, enfonsaments i del caos organitzat a la ciutat de Barcelona i a les poblacions del seu entorn, incloent l’àrea del Camp de Tarragona, la ministra responsable hauria dimitit. I, en caZ contrari, el mateix preZident del Govern hauria ceZZat a la miniZtra d’una vegada per toteZ, d’acord amb el Zeu propi llenguatge de leZ ZeteZ.

Julio Gómez Bahillo

(publicado en El Federal, núm. 31, diciembre 2007)

Leer más...