15/3/11

Catalunya, entre la fagocitosis i la corrupció transversal

Per cortesia parlamentària, a cada nou govern se’l concedeix un període de gràcia de cent dies. En aquest moment, Artur Mas, potser, necessitaria un mínim d’un any per descobrir la situació real i poder tractar d’endreçar-la. No obstant, aquest context no és nou per ell, doncs, va pertànyer al darrer executiu de CiU abans del tripartit, i coneix, per tant, totes les interioritats del Palau de la Generalitat.

La plana major de la transversalitat que ha ensorrat Catalunya

Durant més de trenta anys de joc democràtic a Catalunya, llevat el període de Tarradellas, el nacionalisme ha impregnat la Generalitat. Del primer pujolisme es va passar als tripartits de Maragall i Montilla, per caure finalment en l’etapa d’Artur Mas. Tres dècades de nacionalisme i socialisme, transversalment unides per les xarxes de tràfic d’influències i de corrupció establertes pel poder nacionalista que han deixat a Catalunya feta “uns zorros” i en una situació de fallida.


La dinàmica d’Artur Mas

Artur Mas ha passat de l’alegria del triomf a la crua realitat d’una situació financera patètica, amb la herència d’un deute provisional de 8.000 milions d’euros i uns venciments en 2011 de 10.000 milions d’euros. CiU acusa del caos al tripartit, i el PSC respon que, també, ells van apitrar amb un pastís de més de 3.000 milions d’euros, que CiU els hi va regalar, a més del famós 3% de comissió a la coalició nacionalista.

L’objectiu de Mas és evitar noves emissions de Bons Patriòtics, amb un tipus d’interès més alts que el d’un crèdit sindicat. El Pla de Viabilitat de la Generalitat haurà d’aconseguir el vist i plau del Consejo de Política Fiscal i Financera de mitjans de març. Rodríguez Zapatero ha donat llum verda a un major endeutament de la Generalitat. Amb el suport de la Generalitat, La Caixa la prepara un crèdit sindicat a llarg termini per un import de 2.500 milions de euros, amb la pretensió de que participi la totalitat de la banca privada espanyola i bancs estrangers com el Deutsche Bank. La Caixa haurà de convèncer al Banc de Santander i al BBVA, perquè tots tres liderin l’operació, donant un paper rellevant al banc de Sabadell i a Catalunya Caixa. Recordem que en els “Bons Patriòtics de Montilla, el Santander, el BBVA i el Banesto decidiren no participar en l’emissió.

En el primer mes d’ençà la seva presa de possessió, el 7 de Febrer de 2011, el president de la Generalitat de Catalunya, a través d’una carta, s’adreçava al personal de l’Administració Pública catalana per reconèixer que es viuen moments de certa complexitat per efecte de la crisi econòmica, que es reflecteixen en les altes taxes d’atur. En ella els assabentava “com es qüestionada de manera clara la nostra voluntat d’autogovern” i, amb l´incís de que no poden defraudar a la gent, els hi llançava dues missatges: agrair-les la feina i la dedicació, interès per fer les tasques encomanades que són un exemple per a la societat; i, també, els hi demana esforç i complicitat davant les mesures que haurà de prendre i que han d’assumir que, “amb menys, hem de fer més i millor”. Establia com a objectiu de la Generalitat “ajudar a crear riquesa, garantir la cohesió social i enfortir i projectar la nostra identitat col•lectiva”.

A les decisions d’Artur Mas tenen un pes considerable, gairebé desproporcionat, les opinions de las patronals, que juguen la seva i plantegen al govern retallades en tot sentit i direcció. Creuen necessaris fer ERO en ajuntaments, diputacions, CCAA i Govern. Diuen que “la desconfiança està sembrada a la societat, en el teixit empresarial, les institucions financeres y, com no, en els inversors i el mercat. N’hi ha incertesa política. No se és capaç, ni per un costat ni per l’altre, d’agafar el timó”.


Artur Mas intervé en el Consell de CDC el 12 de març de 2011

Durant 2010, Artur Mas dissenyà la seva transició cap el dret a decidir. En el full de ruta d’Artur Mas s’establien diverses etapes anuals:
- 2011. Consultes i autodeterminació. CiU votarà l’autodeterminació i participarà a la consulta independentista del 10 d’abril a Barcelona
- 2012. Negociació del concert fiscal amb el govern que guanyi les eleccions de 2012, sense descartar un referèndum.
-2018. Referèndum d’independència? Convocar-lo en el segon mandat de CiU.

El Govern d’Artur Mas prioritza els seus interessos polítics i exagera les dificultats financeres de la Generalitat per justificar unes retallades socials amb l’únic objectiu de deteriorar els serveis públics en benefici del sector privat, que, en bona part, es finança gràcies a la activitat que els hi compra la administració. Aquest pla de dos anys és d’execució inapel•lable, un autèntic Casus Belli per a la Generalitat, una causa o un pretext per enarborar la vara del victimisme El marc d’actuació està limitat pel Decret 109/2011, que estableix els criteris d’aplicació de la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010, i la Instrucció 1/2011 per l’aplicació de les mesures específiques en matèria de personal previstes en el decret esmentat.

Retallades per gairebé tothom

Ens hauríem de preguntar: ¿S’invertiran els esforços de tots en gestionar el sistema amb eficiència per fer-lo sostenible? Em temo que no. S’han adoptat mesures unilaterals, per exemple, que afecten directament a les condicions laborals, sense respectar l’autonomia de la voluntat de les parts ni als representants legals dels treballadors, vulnerant greument el dret a la negociació col•lectiva.

Els retalls presentats pel govern són un acte polític lamentable i penós. Reduir el dèficit té conseqüències econòmiques, s’hauran d’aturar obres i prestacions que comportarà una minva de la qualitat i el nivell assistencial dels serveis públics. En aquest sentit, totes les conselleries han quedat afectades pels retalls. El nacionalisme català està prenen decisions que, només, es poden comprendre mitjançant un acte de fe.

El Conseller d'Economia i Coneixement, parla d’afrontar aquesta situació de màxima gravetat amb un programa de racionalització de la despesa per tal de consolidar l’estalvi més enllà de 2013. L’estructura administrativa minvarà un 25%. En el capítol d’inversions la reducció és important, moltes de les ja planificades no s’iniciaran i s’aturaran algunes de les que estan en marxa, tant si tenen a veure amb infraestructures, equipaments o el seu manteniment. Tot està orientat per acabar la legislatura amb una millora que sigui perceptible per al elector.

El conseller de Salut en la seva compareixença en el Parlament, plantejà diverses qüestions:
1.- Els professionals de sanitat treballen poc i desmotivats
2.- Treballar més hores
3.- Menys recursos i aturada de convocatòries de personal
4.- Revisar prestacions
5.- El dèficit culpa dels ciutadans irresponsables que no se preocupen de la seva salut

Diuen que les mesures es prenen per garantir el sistema sanitari català. Es pagarà un 2% menys en les tarifes de la sanitat pública i de la privada. No quedarà desatès cap pacient i cada centre decidirà cóm se reorganitza. Les empreses i consorcis públics hauran de tenir dèficits zero, i, també, es frenaran les inversions en noves infraestructures hospitalàries si no es pot costejar el seu funcionament. En aplicació de la instrucció 1/2011 es possible una reducció del 5% de les plantilles, que no es contractin substitucions, i que la reducció sobre la massa salarial sigui d’un 6%.

Malgrat això, els treballadors de la salut tenen una implicació i un alt grau de professionalitat i són els que han mantingut el sistema públic de salut durant aquests anys. I ho han fet en contra de la pròpia conselleria de Salut que, des de fa trenta anys, disposa d’un gabinet assessor del conseller amb un pressupost més gran que els pressupostos de tres o quatre conselleries de la Generalitat. Treballar més hores no és sinònim de més productivitat. No és un problema només d’hores, potser, caldria un estudi seriós sobre la necessitat real de l’activitat programada per les gerències, sobre l’optimització de recursos en les mateixes hores. Tenir a la gent en precari, i no convocar places necessàries, no dona estabilitat al sistema ni augmenta la satisfacció dels professionals. Retallar plantilles, tancar plantes i serveis equival a una pitjor atenció als pacients i a més llistes d’espera. Introduir el copagament i incitar a les assegurances privades equival a una sanitat per a rics i una altra per a pobres.


El conseller Boí Ruíz, de la sanitat privada a gestionar la sanitat pública

Caldria preguntar: qui surt, personalment i institucionalment, beneficiat de les ineficiències? Caldria analitzar aquestes ineficiències promogudes, normalment, per un gestors més polítics que professionals, i que culpabilitzen els treballadors sanitaris dels problemes que els mateixos generen. El Conseller Boí Ruíz, ex membre de la patronal de la sanitat privada, culpabilitza els “pacients irresponsables”, que no es preocupen de la seva salut, i que “han creat el dèficit sanitari”, així eludeix la seva responsabilitat sense aclarir els criteris adequats d’ús dels serveis sanitaris, sense invertir en campanyes de prevenció i educació en hàbits saludables, sense denunciar la influència de les condicions ambientals sobre la salut i de cóm uns aliments contaminats incideixen en l’augment de les malalties. Un conseller que aconsella al ciutadà l’afiliació a les mútues privades. Aclaridor!!!

Incapaços de gestionar, proposen la penúria en matèria de recursos humans i el malbaratament de recursos en general. La Conselleria de Salut és la que més ha d’estalviar i tots els seus concerts tindran un preu inferior al de 2010. Baixarà el preu de les intervencions en els 44 centres concertats. No finançarà operacions no urgents. El personal eventual i el suplent no es contractarà. La programació de consultes externes hospitalàries es reduiran a les mínimes imprescindibles. Les unitats de proves diagnòstiques d’alta tecnologia (radiografies, colonoscòpies, escàners o ressonàncies magnètiques...) no estaran disponibles en tots els centres. En general, augmentaran totes les llistes d’esperes. Un 10 % d’acord amb les dades d’associacions d’usuaris. Però, per al conseller, el retard només afectarà aquelles patologies que “des del punt de vista de l’espera no lesionin cap òrgan ni cap funció, ni posen en perill la vida”. Al contrari, el tripartit va establir el dret dels pacients a no esperar més de 180 dies per una operació, el seu decret donava el dret al pacient d’acudir a un centre privat sense cap despesa per a ell.

Els reiterats informes de la Sindicatura de Comptes mostren irregularitats, tant a nivell econòmic i financer, en la contractació d’equipaments, modificacions no justificades dels projectes inicials, retards i costos addicionals, incompliment de la normativa, ineficiències econòmiques, i una gestió polititzada que en definitiva han comportat un malbaratament de recursos públics des d’èpoques dels anteriors governs convergents.

Barra lliure pels seus

Han passat més de dos mesos i ja es poden veure les tendències que es van definint des de CiU. L’acumulació de càrrecs i retribucions per part de la militància de CiU està provocant el malestar de la resta de militants i simpatitzants que no estan sent agraciats per aquesta roda nacionalista de la fortuna. Una actitud que no lliga pas amb la política d’austeritat sobre el personal de les administracions públiques, i la ciutadania en general, que propugna i defensa la Generalitat. En Valls se denuncia Carme Mansilla, regidora de CiU a l’Ajuntament, segona tinent d’Alcalde i portantveu municipal de CiU i presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Camp. A conseqüència directa del seu càrrec comarcal és vocal en el Consell d’Administració d’Unnim, la Caixa sorgida de la unió Caixa Manlleu, Caixa Sabadell y Caixa Terrassa, el domicili social de la qual està establert al núm. 9 de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Visca el Centralisme nacionalista!

Ara, Carme Mansilla ha estat nomenada directora dels Serveis Territorials del departament d’interior a Tarragona. A nivell de treball, si es vol una feina ben feta d’acord amb l’eslogan de CiU, és impossible que una persona pugui assumir eficientment la tasca de tots els càrrecs acumulats. De l’Ajuntament rep uns 1.700 € mensuals. En el Consell Comarcal, per incompatibilitat amb la retribució d’Interior, ha renunciat al sou, però no al càrrec, per la qual cosa cobra 450 € mensuals. El càrrec comarcal li permet percebre d’Unnim 2.000 € mensuals. Com a delegada territorial cobra uns 70.000 € anuals, als quals s’han d’afegir els triennis que li corresponen com a funcionaria d’ensenyament en excedència per ocupar un altre càrrec públic. En total, una retribució anual superior als 120.000 euros.

La fugida industrial

L’ajustament sanitari posa en perill uns 20.000 llocs de treball a tota Espanya. L’amenaça d’èxode farmacèutic i de deslocalització és cada dia més evident. La inseguretat jurídica pot provocar el desviament de la inversió de Lilly, Pfizer, Bayer o Merck, de fet part de la seva futura I+D s’està traslladant. També, si no cobren del seu principal client, les comunitats autònomes, poden deixar de comercialitzar alguns medicaments, com a succeir a Grècia.

Durant el tripartit i en aquests primers mesos de CiU el degoteig d’empreses que marxen de Catalunya ha estat constant. Un conjunt de multinacionals d’electrònica han tancat les seves fàbriques. Els canvis tecnològics i les permanents reduccions de costos han desmantellat, especialment, les comarques del Vallès. Milers de treballadors directes han perdut la seva feina, centenes d’empreses auxiliars han tancat produint una desertització industrial. Els partits d’esquerra i els sindicats parlen d’impunitat empresarial. A Catalunya, socialistes i ERC prenen nota de les empreses que han marxat de Catalunya per incitar als consumidors al boicot dels seus productes. Unes amenaces que danyen la imatge de Catalunya i que, conjuntament, amb el càncer de l’independentisme, allunyen les inversions.

Els paradisos fiscals

Els paradisos fiscal i els centres financers per a no residents són l’autèntic forat negre de les finances internacionals que faciliten l’evasió de forma il.lícita de bilions d’euros dels països en desenvolupament. L’hegemonia dels mercats financers sobre l’economia productiva ha mostrat els insuficients controls i regulació sobre el moviment de capitals que gravi les operacions especulatives, revisi la fiscalitat i eviti l’evasió fiscal practicada per les companyies multinacionals i per les grans fortunes mitjançant els preus de transferència. Cal un marc legislatiu regulador que promocioni mesures legals i administratives concretes i eficaces per afavorir la transparència financera i combatre l’evasió, el frau fiscal i el blanqueig de capitals procedents de tot tipus de delictes comesos. La pressió que ha generat la profunda crisis Global i la retallada en despesa social ha incrementat de forma preocupant les desigualtats socials, d’una forma inadmissible. L’eradicació dels Paradisos fiscals és una exigència política i moral que té un ampli consens social.


Liechtenstein, un dels paradisos fiscals preferits de l'evasor nacionalista

Es prou conegut que l’entorn nacionalista català disposa de varis bilions d’euros en paradisos fiscals. Però, aquests amants desaforats de Catalunya, no tenen cap pretensió de repatriar aquests capitals.

Economistes com Keynes, Tobin o Stiglitz van advertit que la manca de regulació dels mercats financers condueix l’economia cap a una deriva especulativa que estrangula l’economia productiva, la que realment genera ocupació i béns i serveis per satisfer les necessitats socials. Des de fa més d’una dècada moviments socials i organitzacions de la societat civil europea reclamen l’establiment d’un impost global que reguli aquests mercats i serveixi, a la vegada, d’estabilitzador dels preus dels actius financers, afavorint el creixement econòmic i l’ocupació. L’especulació s’estén a les transaccions financeres, als recursos energètics i als aliments. El propi FMI, la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell de Caps d’Estat, i la recent Cimera de l?ONU sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni (ODM) admeten la seva viabilitat, però la barrera no és tècnica sinó de voluntat política. Angela Merkel i Nicolàs Sarkozy estan a favor de la seva implantació. També, es parlar d’uns tipus impositius per dissuadir els especuladors. Aquest impost és un instrument que, també, faria recaure el pes de la crisi sobre els seus principals responsables.

Fagocitant independentistes

La moderació del PPC i la crisis dels socialistes deixa al govern nacionalista sense cap altra oposició que Ciutadans. Mas fagocita el discurs radical adoptant la verborrea independentista: autodeterminació, consultes independentistes, pancatalanisme, insubmissió al Constitucional en matèria lingüística, ambaixades a l’exterior. El secessionisme d’Artur Mas en la seva acció de govern ha deixat sense discurs i neutralitzats a ERC, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Reagrupament, principals representants d’un mon separatista cada vegada més atomitzat. Membres del govern de CiU aposten per un referèndum tipus Quèbec i per donar suport a tot tipus d’iniciatives secessionistes, malgrat que el Tribunal Constitucional suspengué la llei catalana de consultes que el Govern del PSOE va recórrer. CiU no pensa complir amb les Sentències del Tribunal Suprem ni del Tribunal Constitucional, sobre tot les que fan referències al flanc lingüístic. El sorpasso de CiU, que demana el pacte fiscal, pretén deixar ERC sense representació a les Corts Generals i superar el PSC en nombre de vots. CiU vol arribar-hi als 15 diputats que ja tenia el 2000, mercès a la debacle socialista i a la crisi d’identitat d’ERC.

Mentre que CiU es capfica amb el PSC, un personatge com Ernest Benach passa a millor vida en deixar la política de primera línia i durant els propers quatre anys gaudirà d’un sou brut de 104.008,95 euros per exercir el càrrec de president del Parlament, i en arribar als 67 anys tindrà una pensió vitalícia de 78.006,71 euros (quantitat de 2011). Benach té 51 anys i cap formació universitària, en 1979 va entrar a treballar com auxiliar a la Direcció General de Transports de la Generalitat, i al cap d’uns anys va passar a la Direcció General de la Joventut. La resta del temps s’ha dedicat a la política. Mentrestant, els nostres investigadors, per exemple en medicina i bioquímica, son mileuristes al nostre país i han de sortit a l’estranger per normalitzar el seu sou.


El 21 de maig de 2005 Carod-Rovira es mofava del cristianisme

Un altre independentista, José Luís Carod-Rovira, una vegada fora del govern català, està negociant el seu fitxatge per la xarxa sanitària i social de l’Hospital de Santa Tecla, com a estrella mediàtica, perquè abanderi els seus projectes socioculturals a canvi de 6.000 euros mensuals. El comitè d’empresa ha preguntat a la direcció sobre aquest assumpte, ja que son moments de retallades a la sanitat catalana. Poca gent compren aquesta decisió d’un Hospital vinculat a l’Església Catòlica, ja que Carod-Rovira va fer mofa pública del cristianisme i defensa l’avortament i l’eutanàsia. ERC pena el seu col•laboracionisme amb el PSC.

Però, els “egos secessionistes” dels dirigents independentistes estan a l’ordre del dia. Algunes persones, com Joan Laporta, que va crear la coalició Solidaritat per l’Independència per aconseguir la seva acta de diputat al parlament de Catalunya i parapetar-se davant l’acció de la Justícia en la seva contra, ha plantat a la coalició SI. A través del seu partit Democràcia Catalana, Laporta es presentarà en coalició amb ERC i Reagrupament a l’ajuntament de Barcelona. Abans, Laporta es va oferir a CiU per anar a les seves llistes a les municipals. Per a CiU, aquesta coalició neix amb el germen de l’autodestrucció.

Mentrestant, els jutjats investiguen la seva gestió en el Barça. La primera junta de Laporta va prendre possessió del seu càrrec irregularment. Diversos episodis greus estan sent analitzats per la Fiscalia, com el finançament, amb diners del club, de la defensa legal dels directius del club en el cas de la denúncia per manca de avals, una obligatorietat provinent d’una Sentència ferma de l‘Audiència Provincial amb independència de quina sigui la resolució final del Suprem. Paradoxalment, els socis van pagar la defensa –advocats i procuradors- dels que varen incomplir les normes i perjudicar al Barça, quan el soci demandant, Vicenç Pla, ha pagat personalment les actuacions judicials per defensar els interessos del Barça. A més a més, la Fiscalia ha obert diligències en societats externes al club i relacionades amb el fons de la investigació. En el seu primer informe, la Fiscalia parla de possible apropiació indeguda i de delicte societari. Injustificades factures de milions d’euros en agències de detectius i d’informació per espiar a quatre vicepresidents, jugadors, polítics i alts càrrecs de l’administració, sense informe previ que autoritzés la contractació i sense cap justificació pressupostaria. I altres factures que no tenen relació amb la naturalesa i l’activitat d’un Club de Futbol. També, la Fiscalia analitza la compra dels terrenys de Viladecans per un valor superior al real i que representa unes pèrdues incontestables i un presumpte cas de blanqueig de diners Ara, la jutgessa li ha exigit un aval de 23 milions de euros. I, encara, homes i dones com aquest pretenen gestionar Catalunya?

En aquests gairebé tres mesos, la situació democràtica a la Catalunya d’Artur Mas no ha canviat gaire de la del tripartit, i es podria resumir així: manipulació política del poder judicial, negació tàcita de la llibertat religiosa, manipulació dels mitjans de comunicació i continuïtat de l’adoctrinament ideològic en els col•legis.

Leer más...

10/3/11

LIBIA, entre la extravagancia de un dictador, la represión y el intervencionismo extranjero

Atrás quedan las emisiones de Radio Moscú, en la que los Soviets ensalzaban la figura de Gadafi, calificándolo de líder revolucionario. No en vano, el coronel Gadafi representaba la الجماهيرية العربية الليبية الشعبية الإشتراكيةﺍﻟﻌﻆﻤﻰ (Al-Yamāhīriyya al-'Arabiyya al-Lībiyya ash-Sha'biyya al-Ishtirākiyya al-'Uzmà). Es decir, la Gran Jamahiriya Árabe Libia Popular Socialista que tiene por lema Libertad, Socialismo, Unidad, y cuyo himno nacional es Allahu Akbar (Alá es Grande).


Sede que ocupaba el Comité Popular General en Benghazi

La Yamahiriya (Estado de las masas) o República Popular como forma de gobierno, con Muammar al-Gadafi como Líder y Guía de la Revolución, con Mohamed Abdul Quasim al-Zwai como Secretario General del Congreso General Popular, y con un Secretario General del Comité Popular, General Baghdadi Mahmudi. Defensor del panarabismo y del islam, Gaddafi patrocinó acciones terroristas contra países occidentales y principalmente contra objetivos estadounidenses. En 2003 el gobierno libio reconoció la responsabilidad de ciudadanos libios en estos atentados, los entregó a la Justicia Internacional y llegó a acuerdos por los que se comprometía a indemnizar a los familiares de las víctimas de los dos aviones explosionados. Como consecuencia, se levantaron las sanciones que existían sobre el país. Libia participó en la guerra civil del Chad. El régimen de Gadafi ha colaborado con Occidente en la lucha contra el terrorismo internacional.


En la actualidad, el origen de todas las revueltas en el mundo islámico hay que buscarlo, en noviembre de 2010, en el levantamiento del Sahara contra el ocupador marroquí, que llenó las morgues de Al Aiun de cadáveres de saharauis, y entre ellos algunos con DNI español. Pero, ante la represión marroquí, el gobierno de Rodríguez Zapatero no dijo ni esta boca es mía. En las posteriores revueltas del Norte de África, como en la saharaui, están en juego vidas y valores, por ello no se puede actuar con precipitación ni con pusilanimidad, por que son países y personas cansadas de las injerencias de las intervenciones militares humanitarias de todo signo.

Hasta el mes de febrero, los gobiernos de cualquier tipo, le reían las extravagancias al coronel Gadafi. El 24 de junio de 2010, Rodríguez Zapatero lo visitó en su Jaima a las afueras de Trípoli. En 2008, Juan Carlos visitó Libia, y, en el 2003, Aznar, como los anteriores, analizaba las relaciones bilaterales y la evolución de la región con el coronel libio. Igualmente, los regímenes autoritarios de Daniel Ortega, de Hugo Chávez, de Robert Mugabe, etc., le rendían pleitesía. Para Hugo Chávez, advierte que una intervención supondría una catástrofe, ya que Gadafi "es de los hombres que mueren combatiendo" y "si en Libia la guerra civil se convirtiera en una guerra internacional, el petróleo podría sobrepasar los 200 dólares y eso no le conviene a nadie en el mundo". Chávez acusó a Estados Unidos y a Europa de estar enloquecidos por el petróleo libio. Pero el hijo del autócrata libio, Said el Islam Gadafi, rechaza la mediación del venezolano, porque “no hay necesidad de una intervención extranjera” ya que somos capaces de resolver nuestros problemas”, asimismo niega cualquier bombardeo de la población civil.

Muchos personajes españoles y mundiales han reverenciado a Gadafi para obtener alguna prebenda.

El clan de los Gadafi

Los Gadafi constituyen un clan excéntrico que tienen una camarilla de aduladores a quienes se les invitaba a sus fiestas, en las que participaban estrellas mundiales del pop como Beyoncé, Mariah Carey, Nelly Furtado, Usher o 50 Cent, que cobraban un millón de dólares por menos de una hora de actuación. Sus fans les acusan ahora de falta de ética.

Otra nota distintiva del clan, la da Muammar al-Gadafi protegido, permanentemente, por una atractiva guardia amazónica de 300 mujeres que se encargan de su seguridad.

El clan es implacable contra cualquiera que se muestre contrario a sus peticiones. La negativa de Mohammad Bin Lamin’s a esculpir a Gadafi, le supuso a él y a su hermano, El-Habid Elamin, ser detenidos el 16 de febrero de 2011, y trasladados al centro de seguridad Alsheh, sin que el régimen lo reconozca y sin que aparezcan en ninguna cárcel lo que equivale a haber sido asesinado. Mohammad no era un abierto opositor al régimen, aunque utilizaba su obra como protesta contra la opresión. Su cuadro The Fire Lingo, aludía a la incineración del tunecino que desató la protesta en Túnez, y el Cairo Cards Series, sobre la marcha en la Plaza Tahrir, aparecieron en la página web de Mohammad. La familia entiende que es una forma de intimidación hacia ellos y el pueblo de Libia, ya que, en días posteriores, continuaron las detenciones de otros familiares. El mismo día de la detención de los hermanos, el gobierno de Gadafi ordenó el arresto de un gran número de artistas y de periodistas para evitar que desfilaran por las calles.

Muestra del esperpento fue la cumbre de la FAO en Roma, en noviembre de 2009. En esa ocasión, Gadafi organizó en su mansión diversas fiestas con presencia exclusiva de mujeres con el objetivo de convertirlas al Islam. La agencia de azafatas Hostessweb realizó el casting de mujeres de buena presencia, entre 18 y 35 años y con un mínimo de 1,70 metros de altura, que no llevaran minifaldas ni escotes pronunciados. Un ambiente diferente al de su amigo Berlusconi. Las charlas proselitistas reunieron a 600 cobayas humanas, y cada una percibió una media de 75 euros.


Velinas de Roma acuden a la fiesta de Gadafi del 17 de noviembre de 2009

Las velinas contratadas creían que asistirían a una fiesta VIP de corte formal. Ni un vaso de agua, sólo la arenga de Gadafi, para quien “el Islam no discrimina a la mujer” y “Jesucristo no fue crucificado, sino un hombre que se le parecía mucho”. Como colofón, les regalo un ejemplar del Corán y de su Libro Verde. En éste último, escrito en 1975, presenta a hombres y mujeres iguales en cuanto a derechos humanos, aunque las mujeres son frágiles y los hombres agresivos en virtud de su naturaleza. Concibe la mujer como una hembra que menstrua y cuya finalidad es tener hijos. El trabajo para ella es algo secundario y es “cruel” obligarle a trabajar. Las que rechacen el embarazo, la maternidad o la feminidad por cuestiones de salud, trabajo o decisión propia, lo hacen bajo circunstancias innaturales que llevan a abandonar su rol en la vida: la maternidad. Describe a la mujer como delicada, bonita, que fácilmente llora y siente miedo. ¿Qué influencia pudo tener su discurso proselitista entre las velinas? ¿Buscaba la expansión del Islam a través de nuevos hijos de madres conversas?

El régimen libio está férreamente dominado por este clan, que ha intentado que los periodistas extranjeros tengan el mínimo contacto con la población de la capital y así 130 corresponsales permanecen retenidos en el hotel Rixos. En estos momentos turbulentos emitir una opinión, puede comportar detenciones, desapariciones, ejecuciones sumarias.

La Libia en lucha

Ni antes ni después de la explosión ciudadana del Día de la Ira ha habido un resquicio para el diálogo. A la rebelión de sectores populares, Gadafi ha respondido con la represión pura y dura y una estrategia de guerra. Los rebeldes se veían con posibilidades de una victoria militar en cuestión de días. Tras unos días de impasse, blindado en Trípoli ante las jornadas de protesta en la calle después de la tradicional oración del viernes, el contraataque de Gadafi intenta recuperar el control de las zonas petrolíferas, aislar Bengasi.

Con una superficie de 1.759.540 km2, limita con el mar Mediterráneo al norte, al oeste con Túnez y Argelia, al suroeste con Níger, al sur con Chad, al sureste con Sudán y al este con Egipto. Trípoli es la capital y la ciudad más poblada. Libia tenía la más alta esperanza de vida de África continental con 74 años. También su PIB per cápita es el más alto, y el PIB per cápita en paridad de poder adquisitivo ocupa el segundo lugar. También encabeza el índice de desarrollo humano de África. Es miembro de la Unión Africana, de la ONU y la OPEP. La Unión Africana se formó oficialmente en marzo de 2001, durante una ceremonia llevada a cabo en la ciudad libia de Sirte.

A lo largo de su historia, la franja costera de Libia fue visitada por griegos y fenicios, romanos y los vándalos de Genserico, el Imperio bizantino, los árabes y el Imperio otomano. El idioma oficial es el árabe, aunque también se habla el bereber y el italiano (de facto), es ampliamente comprendido en todo el territorio nacional. Italia invadió Libia estaba controlada por jefes beduinos y por su escaso valor económico y estratégico no estaba sometida a potencias europeas. Italia para crear su imperio colonial se fijó en este territorio por su cercanía geográfica y lo invadió en 1912 y permaneció en él hasta el 24 de diciembre de 1951, en que Libia recuperó la independencia, tras presenciar la lucha entre el Afrika Korps de Rommel y las tropas de Montgomery. La ONU decidió dar la independencia al país dejándolo en manos del rey Idris, que permaneció hasta el 1969, en que fue derrocado por un golpe de estado militar con intervención de Gadafi.

En estos momentos, dos bandos desiguales se enfrentan militarmente. En un bando, miles de mercenarios subsaharianos, que normalmente sólo hablan francés, y los zimbabuenses facilitados por Mugabe. La parte de las fuerzas armadas fieles al régimen bombardea selectivamente objetivos militares rebeldes, como bases y arsenales de munición y la industria petrolera en sus manos, y bombardea indiscriminadamente la población civil. En el bando contrario, un sector rebelde al que se ha unido grupos de militares que han creado un gobierno alternativo y llegaron a controlar amplias zona del este de Libia. Con los rebeldes participan voluntarios palestinos y libios de doble nacionalidad. Los rebeldes identifican fácilmente a los mercenarios de Gadafi, por su piel y por su lengua. Los rebeldes han internacionalizado sus apoyos, y éstos llaman a la movilización colectiva por la libertad y los derechos humanos, exhortan a las embajadas libias a recibir las denuncias y a que den una respuesta de parte de su gobierno, exigen Habeas Corpus para todos los detenidos, solicitan una explicación por los asesinados y la devolución de los cuerpos a sus familiares, aconsejan llevar las demandas a instancias internacionales como Amnistía Internacional y la FITH (Federación Internacional de Defensa de los Derechos Humanos). La Coalición Internacional contra los Criminales de Guerra contabiliza muertos, heridos y desaparecidos.

La aviación y el avance terrestre de Gadafi reducen la moral de unos insurgentes, cuya debilidad aumenta a diario, al no disponer de equipamientos y con una dudosa organización que hace notoria la falta de suministro en las ciudades sublevadas. La insurgencia que tiene el gran problema de mantener el orden y la disciplina en sus filas, añade ahora la cuestión de los niños soldados, adolescentes que se les unen en el combate. Los rebeldes piden ayuda militar a las potencias. EEUU, Reino Unido y el pelota reconvertido de Obama, Rodríguez Zapatero, presionan a la ONU para entregue un mandato a la OTAN para intervenir militarmente en Libia. Obama habla de represión inaceptable y de intervenir para frenar la matanza de civiles. EEUU ha puesto en estado de alerta a su flota en el Mediterráneo con 8.000 soldados y ha impuesto sanciones unilaterales contre el régimen libio. EEUU se juega mucho con el petróleo de Libia, pero no dijo nada ante la represión marroquí. ¿Será que la represión marroquí contra los saharauis es aceptable? La Corte Penal Internacional prepara la orden de arresto contra Gadafi y acusarle de crímenes de guerra. La OTAN busca la coordinación con la UE, la Liga Árabe y la Unión Africana. Alemania y Turquía se oponen a la operación, sobre todo después de la fallida intervención de comandos de las SAS británicas. “Asesores” norteamericanos ya colaboran con los rebeldes. Rusia y China se oponen a una intervención internacional en Libia.

Gadafi equipara su represión con la lucha de Israel contra el terrorismo en Gaza. Afirmó que “Libia es un factor clave en la seguridad regional y mundial al servir de contención tanto a la red terrorista Al Qaeda como a la inmigración subsahariana”. Declaró que se muestra dispuesto a recibir una comisión de países y a la ONU para que vea "la verdad de lo que ocurre" antes de condenar al Gobierno de Libia, para que comprueben que la rebelión está orquestada por Al-Qaeda. Añadió que el mundo tiene una visión distorsionada del conflicto por la cobertura de la prensa del colonialismo, que tergiversan las protestas y soslayan el apoyo de los libios hacia su régimen. Lo que necesita Libia es librarse de esos grupos armados.

La guerra mediática de los rebeldes

Ante la desigualdad de fuerzas contendientes, el insurgente Consejo Nacional de Transición pidió a la ONU una zona de exclusión aérea para neutralizar los cazas y sus ataques aéreos contra las bases de militares rebeldes. El Consejo habla ya de “Occidente” y solicita ya “ataques aéreos contra las bases de mercenarios de Gadafi. Francia apoya al Consejo e Italia anuncia contactos discretos. El Consejo ha mantenido contactos con miembros del Departamento de Estado de los Estados Unidos en El Cairo y Roma.

El Consejo Nacional de Transición, cuya figura visible es Mustafá Abdeljalid, el ex titular de Justicia del régimen que se perfila como líder de la nueva Libia, se planteó desde su constitución ganar la batalla de los medios. Han enseñado las cárceles de Gadafi en las ciudades conquistadas y dejan circular a la prensa internacional. El influyente diario Sharq al Aswat, editado en Londres, habla de las condiciones de Gadafi para su rendición y abandono de Libia. El Consejo Nacional Libio dedica recursos a la batalla de los medios: fabrica a diario cientos de imágenes para que sean remitidas al mundo entero. Siguen el ejemplo de Pallywood, el área de grabación que los palestinos disponen para recrear ficticios ataques de Israel. Miles de estos montajes audiovisuales inundan Internet y llegan a confundir hasta tal punto a los medios de comunicación, que podríamos definir como serios, que acaban por emitir esas imágenes y videos trucados. Han creado sus propios escenarios bélicos donde se producen supuestos ataques del enemigo, donde actores y figurantes, atrezzos, decoración y guiones televisivos intentan crear el clímax favorable a su causa.

Como en las imágenes de la guerra de Irak, de Afganistán, del conflicto palestino-israelí, en la guerra civil de Libia abundan ya los montajes, y, nuevamente, los medios de comunicación caen en el engaño, cuando no lo fabrican. Veamos la fotografía publicada por casi todos los medios de comunicación europeos, distribuida por la agencia Reuters.


La fotografía habla de la resistencia de los insurgentes contra la aviación de Gadafi. Se sitúa en Ras Lanuf y nos muestra como un insurgente dispara a un avión. A éste se le podría considerar como el actor principal y en el encuadre aparecen siete figurantes, tres coches distribuidos en la escena. Una ametralladora montada en una camioneta que no es servida por nadie y que se encuentra orientada en otra dirección a donde se supone que llegan los aviones enemigos. Un figurante sirve la ametralladora del actor principal, que dirige su vista hacia la cámara que lo graba y sostiene con un pie el trípode de la ametralladora, en una posición que ni Rambo sería capaz de mantener. Por la bocacha de la ametralladora no sale ningún destello. Otros actores miran al cielo como si aparecieran aviones encima de ellos mismos. En el encuadre ni una mota de polvo, cuando un ataque aéreo produce grandes polvaredas. Un auténtico posado.


El País describía así esta fotografía: “Un par de sublevados dispara contra un avión de las fuerzas de Gadafi a la entrada de un pozo petrolífero en Ras Lanuf.”. Como se ve en la imagen, al menos uno de ellos no tiene intención alguna de disparar y el otro, sentado en una silla giratoria de oficina, enfoca el arma hacia un supuesto objetivo, sin imaginar que el arma suele tener un retroceso cuando se dispara. Otro auténtico posado.

El Caballo de Troya de un materialista especulador en España

El Libro Verde presenta una manera peculiar de socialismo en el Tercer Mundo, e inspira causas que actuaran de Caballo de Troya para Europa. El autócrata libio aseguraba que “el Islam debe ser la religión de toda Europa”. Una relación libio-andalusí al servicio de su idea de conseguir la reconquista del Sur de Europa, sin armas ni violencia, sino con la mera penetración de centenas de miles de musulmanes. Impulsa la idea de un pasado musulmán andalusí como seña identitaria del nacionalismo andaluz, nostálgico del vestigio del esplendor Omeya. Promueve una estrategia panárabe, que se ha de sustentar en Andalucía por nacionalismos ingenuos y por el idealismo de colectivos agrarios.

Gadafi apoyó al nacionalismo andaluz de Rojas Marcos. Cuando, en 1978, un turista sevillano reconoció en el aeropuerto de Trípoli a Alejandro Rojas Marcos, se hicieron cábalas sobre su relación con la revolución libia, sobre la financiación del PSA. El PSA le disputaba al PSOE el terreno de la izquierda añadiéndole la marca nacionalista, lo que le permitió conseguir grupo parlamentario. El líder del PSA reconoció que “Gadafi me ha confirmado personalmente que apoya nuestra alternativa auténticamente socialista, como Mitterrand nos apoya y nosotros apoyamos su proyecto de Unión de la izquierda”.

El líder libio extendió, también, su túnica para acoger al Sindicato de Obreros del Campo, SOC, y a sus dirigentes como el cura Diamantino, Francisco Casero, Diego Cañamero o Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda y hoy diputado de IU en el Parlamento andaluz. Descubierto en Trípoli en los aledaños del Palacio de Gadafi, Francisco Casero justificó su presencia asegurando que asesoraba en el cuidado de los jardines públicos. Casero que mantuvo una sonada huelga de hambre, es en la actualidad presidente del Comité Andaluz de Agricultura Ecológica. Hace tres años, en una frustrada visita de Gadafi a Sevilla, los líderes del SOC estaban entre las escasas “autoridades” citadas en su agenda protocolaria y se quedaron sin visitar la Jaima y sin escuchar las últimas revelaciones del sátrapa libio. En el bloqueo a Libia, por su apoyo al terrorismo de los ochenta, el SOC fue el único colectivo social que defendió a Gadafi.


Finca de Gadafi en la Costa del Sol

Pero, bajo la capa de barniz espiritual, Muammar al-Gadafi se ha paseado por Al Andalus para adquirir sus tesoros en la Costa del Sol. El líder libio, que apoyaba las ocupaciones de fincas por parte del SOC, no se recató en obtener, a través del Lybian Arab Foreign Bank, 7.000 hectáreas ubicadas en la finca La Resinera, que fue troceada a tal efecto por la Junta de Andalucía. La finca tiene una superficie de 65 km2, que supera en tamaño a las poblaciones de Torremolinos, Benalmádena o Fuengirola, y que extiende por las localidades de Benahavis, Estepona, Pujerra y Júzcar. El objetivo de Gadafi era construir 2.500 viviendas, un campo de golf y un Hotel, pero el Plan de Ordenación Territorial de Andalucía (POTA) y el plan general de Benahavís sólo permitían construir 500 viviendas. Eso es lo que podría realizar una empresa que no estuviera relacionada con Gadafi, ya que sus activos han sido bloqueados por decisión del Gobierno español, que también ha revocado las licencias de exportación de armas a Libia.

Leer más...