3/1/09

Francesc Macià, un altre colpista més

Pobres los pueblos que necesitan héroes
Bertold Brecht

Tinc davant meu la imatge corresponent a l’homenatge de la tristpartida a l’expresident de la Generalitat Francesc Macià (21.12.1859-25.12.1933). A la foto, un Mosso d’Esquadra, vestit de gala, saluda, per suposat que militarment, tenint a un costat una bandera i a l’altre un Carod-Rovira, en posició de firmes i amb el cap ben alt, més enllà, un Josep Montilla, en una posició menys rígida, i a l’extrem, Saura amb les mans enllaçades davant l’estomac. Veieu que he catalanitzat el nom de l’actual president de la Generalitat. A la foto, sembla que Mosso, Montilla i Saura estiguin pensant: quina mauleria!

Aprofitant l’avinentesa del 75 aniversari de la mort de Macià el dia de Nadal, aquesta Comitiva de la Generalitat li va retre homenatge el dimecres dia 24 de desembre de 2008. Montilla, prudent amb el caire nacionalista de l’acte, destacà d’aquell expresident la tasca de “facilitar l’accés de les classes populars a la governació de Catalunya” i el definí com “un home de pacte, capaç de valorar de forma realista la situació política i actuar en conseqüència”, sense defallir “en la lluita pel reconeixement de la identitat nacional de Catalunya”.

Per alguns aquest panegíric estarà prou bé, però qui era realment Francesc Macià? Sobre aquest polític, malgrat les seves múltiples discrepàncies, els carlins de l’època distingiren clarament llur persona de la seva actuació política i de la gent que l’envoltà. Sens dubte, Macià fou un fenomen a Catalunya, sobre el qual es va crear un mite. Vull apropar-me al personatge real lluny del mite propagandístic.

Cinc cites prou eloqüents


Sense cap comentari, no cal, hi sobra, reproduiré unes cites de diverses dates (que transcric tal com es van escriure), que ens ajudaran a situar aquest personatge.

Del diari de sessions del Congrés de Diputats del 14 de maig de 1907, extrec la intervenció de Macià, com a diputat per les Borges, en la discussió al Missatge de la Corona. Després de dir que havia fet saber als seus electors el contingut del seu discurs, afirmà:

“1º. Que por haber pertenecido al Ejército 30 años le tenía un cariño grandísimo y que el Ejército había de apoyar siempre con sus iniciativas.

2º. Que tenía una deuda de gratitud con don Alfonso XIII y que esta deuda de gratitud le obligaba por toda su vida a ser partidario de don Alfonso XIII.

3º. Que apoyaría cualquier ley favorable a su España


En qualsevol dels diaris del dia 15 d’abril de 1931, apareixen atribuïdes a Macià aquestes paraules: “La meva gran alegria es haber contribuït a enderrocar al darrer Borbó i a l’adveniment de la República”

Anys abans, al 1920 es publicava a l’Estat Català la següent al•locució de Macià: “Volem Catalunya lliure, sense ingerències estranyes, amb Poder independent per tractar de tu a tu amb qualsevol altra nacionalitat. Rebutgem amb repugnancia els negociadors de l’autonomia que fan Catalunya objecte d’un vil mercadeig. Volem la lliure independència, amb dignitat, sense pasteleigs...”

El 2 d’octubre de 1922, alguns separatistes es reunien a l’Havana sota la presidència de Macià, per aprovar una Constitució que deia: “Es la nostra voluntat i decissió ferma, valdre’ns dels medis revolucionaris per a independitzar-se de l’Estat Espanyol”. Textualment, el seu primer article diu: “El poble de Catalunya, en l’exercici del dret immanent que li correspòn, de donar-se per voluntat pròpia, sense ingerències estranyes, la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà”.

Malgrat això, la premsa del dia 25 d’octubre de 1931 reproduí aquestes paraules de Macià a l’Estat Català: “Jo no soc separatista en aquest moment, i no solament crec que no s’ho ha d’èsser, sinò que en ço que jo pugui perseguiré els que en siguin”.

L’acció d’aquells demòcrates republicans i esquerrans


El 17 d’agost de 1930 els partits republicans es reuneixen en San Sebastián per establir un Pacte per enderrocar la Monarquia i per al repartiment del poder. Per Catalunya assistiren Estat Català, Acció Catalana i Acció Republicana. Signaran també: Lerroux, Azaña y Alcalá Zamora. Acordaran el tractar d’implicar a la CNT en el Comitè Revolucionari, al qual s’afegirà el Partit Socialista malgrat no ser un dels firmants del pacte.

Enrere havien quedat els dies de Macià com a diputat per Solidaritat Catalana, o els de l’assonada de Prats de Molló de 1926. El 25 de setembre de 1930, en fer-ho retornar a l’exili, Macià havia adquirit certa popularitat, i, juntament amb el seu cabell i bigot blanc, la seva silueta flaca i senyorial contribueixen a crear-li la fama d’Avi. Sota el seu aspecte de ex militar, catòlic, i home sever en la seva conducta, amagava la seva condició de terratinent i conservador en els seus modals.

Els mitjans carlins protesten pels procediments dictatorials emprats contra Macià, tot i això que “No militem en les fileres del partit extremista que acabdilla D. Francesc Macià, ni ens entusiasmen els seus procediments ni les seves doctrines.” (El Cas “Macià”, article publicat a Joventut, núm. 619, de l’1 d’octubre de 1930).

I arriba el temps de les eleccions municipals, en conèixer el triomf en algunes ciutats dels seus candidats, les esquerres i els republicans aprofiten per donar el seu cop d’Estat i proclamar la República, en considerar unilateralment aquestes eleccions un plebiscit contra la monarquia d’Alfons XIII. Amb la presa dels carrers pretenien donar la sensació de triomf, malgrat que les candidatures monàrquiques havien obtingut 22.150 regidors enfront dels 5.775 republicans, segons Víctor Alba, que era membre del POUM. Joaquín Arrarás establirà la xifra dels regidors republicans en 5.875. Però, la majoria dels intel•lectuals que s’anomenaran demòcrates, republicans i d’esquerra, catedràtics com Jordi Solé Tura i un llarg etcètera, ometran sempre els resultats reals d’aquelles eleccions, ja que pensen que, malgrat el sufragi directe i universal, només els votants republicans eren els únics conscients, i per tant la seva interpretació la única legítima, mentre que els votants monàrquics eren “incapaços” i “subjugats”. ¡Quina concepció de la democràcia!

A les dues de la tarda del 14 d’abril de 1931, reunits en una llibreria del barri gòtic de Barcelona, Macià i altres dirigents de l’Esquerra decideixen proclamar la República i es dirigeixen cap a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Companys, elegit regidor, entra a l’Ajuntament amb el seu seguici i l’arrabassa la vara a l’alcalde Martínez Domingo, surt al balcó i col•loca una bandera republicana, i comença a parlar a la plaça on, per atzar, es troben menys d’una cinquantena de persones, que no poden sentir la seva veu. Altres esquerrans es treballen les Rambles per atreure gent cap a la plaça de l’Ajuntament. Mentre al palau de la Diputació, Macià, a empentes treu per la força al seu president, el catalanista Joan Maluquer i Viladot (1856-1940). Protegits per una guàrdia de joves esquerrans, Macià surt al balcó i proclama:

“Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica. D’acord amb el president de la República federal espanyola, senyor don Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments la seva voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem que cada català, així com tot ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que pesa en aquests moments sobre nosaltres. Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. Esperem que sabreu tots fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem en coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint si és necessari, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que estiguin espiritualment al nostre costat i enfront a la monarquia borbònica que hem enderrocat, i els oferim aportar tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afirmar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.”


Per la mateixa regla de tres, el lerrouxista Emiliano Iglesias, tan colpista com Macià i Companys, com a membre integrant del Pacte de Sant Sebastià i com la força millor situada a Barcelona rera l'Esquerra, s’havia instal•lat en el Govern Civil. Companys, amb un grup d’obrers armats de la CNT, pren el Govern Civil i l’expulsen, arrabassant-li Companys aquest càrrec. Les botigues i fàbriques tanquen les seves portes, i s’obliga a que sonin les sirenes sense cessar. Els familiars dels presos fan obrir les portes de les presons. El general republicà Eduardo López Ochoa ocupa la Capitania militar, i oficials republicans entren a les casernes i fan sortir els soldats per deixar els oficials sense forces sota el seu comandament. Per la ràdio, es transmeten en català discursos i els primers decrets de la República catalana. Macià nomena Companys, governador, i a López Ochoa, capità general. La policia i la guàrdia civil es queden a les casernes.

A mitja tarda, cridant incessantment, els joves de l’Esquerra tracten d’imposar el seu crit de Mori en Cambó! Visca en Macià!. Un crit que assenyalava ja el sentit que pels esquerrans i republicans tindrà el respecte a la vida i al dret al llarg de tota la República. La ingenuïtat dels manifestants és gairebé absoluta en creure que tots els problemes estan solucionats i que la llibertat serà una realitat. Qualsevol crit de Visca el Rei! serà silenciat amb pallisses.

Macià, com la resta dels republicans a Espanya, estan decidits a afermar el seu cop d’Estat. Un exemple: Constantí, ens aproparà a la idea de llibertat i de respecte al dret de Macià i els seus d’ençà el primer moment de la república. Així, doncs, a Constantí, l’Ajuntament hauria de quedar conformat per dos regidors de la Lliga Regionalista, quatre monàrquics i quatre republicans. Però, el dia 15 d’abril de 1931, a les 6,45 hores, Macià va enviar un telefonema a la Joventut Catalanista Republicana de Constantí perquè s’apoderés immediatament de l’Ajuntament, hi proclamés la República Catalana i hi formés un nou consistori. El text del telefonema, signat per un Macià president, que reproduïm tal qual, era el següent:

“Regidors Republicans Catalanistes: Elegits diumenge tenen encautarse inmediatament de aquest Ajuntament per ordre del Gobern Provisional República Catalana. Si fosin minoria completis ab President Entitats Republicanas. Proclamis República Catalana i remetis Secretaria Presidencia Palau Generalitat Barcelona confirmació oficial urgent per escrit ab nous Alcalde i membres Comité Provisional Ajuntament. Indispensable manteniment ordre”



A les 10,25 hores, el governador civil de Tarragona, Macià Mallol, envià un altre missatge per confirmar de que es procediria a proclamar el règim republicà. Les instruccions de Francesc Macià, de Macià Mallol i de Nogués (president de la Diputació) de Tarragona serien constants en aquests dies. Tots els ajuntaments obeint les ordres dels Governs provisionals de la República Federal i de la República catalana decreten festa nacional per al dia 15, a l’efecte de que a la tarda el poble celebri “festa per a associar-se a l’entusiasme general del país”.

Macià, amb la seva proclama, ha fet un mal servei a la República. Per això, el mateix dia 15 d’abril arriben a Barcelona tres ministres del govern provisional: els catalans Nicolau d’Olwer i Marcel•lí Domingo, i el ministre de Justícia, el socialista Fernando de los Ríos. Es reuneixen amb Macià i altres membres del govern català. De los Ríos suggereix que s’utilitzi el nom de Generalitat. Macià que, pràcticament, no parlarà durant els dos dies que durarà la reunió, digué: “De acuerdo, desde ahora, el gobierno de la República Catalana se convierte en gobierno de la Generalidad”.

Macià reiterarà fins a la sacietat la seva promesa de La Caseta i l’hortet en els seus discursos per atreure a la classe mitjana, els empleats, els buròcrates i els obrers. Aquesta promesa mai passaria de ser un ensonyament. Però, el sistema que precisava de la concentració d’indústries i d’una producció racionalitzada s’encarregarà de fer volar aquest somni. En un tot s’hi val, la seva propaganda mesclarà reivindicacions catalanistes, socials i de llibertats.

El filòsof José Ortega y Gasset, en un article publicat en Crisol (Madrid, 9 de setembre de 1931), expressarà el seu desencís amb la República:

“Una cantidad inmensa de españoles que colaboraron al advenimiento de la República, con su acción, con su voto, o con la esperanza, se dicen ahora entre desconcertados y descontentos: ¡No es esto, no es esto!”


L’ídol caigut


Macià, que s’havia apoderat del càrrec de president de la Generalitat, romandrà en ell fins a la seva mort. Al terratinent Macià, amb els successius afers que l’envoltaren al llarg de la seva vida, una part de Catalunya l’havia convertit en un ídol. Encara que la seva presència mostrava un cert caire de governant, va perdre, però, la possibilitat d’ésser el símbol de Catalunya, en acabar presoner dels seus consellers, del sindicalisme únic i dels escamots esquerrans.

El carlista Tomàs Caylà, en el seu article L’ídol caigut (Joventut, núm. 690, del 9 de desembre de 1931), defineix aquesta situació:

“L’espectacle que ens està donant de fa algun temps l’esquerra catalana, no pot ésser més deplorable. El descrèdit més vergonyós cau damunt dels homes de Catalunya, que estan fent mal veure la nostra terra als ulls de la humanitat sencera.

Un home hi havia que tingué a les seves mans, ésser el símbol de Catalunya, representar la plasmació de les aspiracions de nostra terra, i que en realitat en els primer dies de la proclamació de la República fou l’ídol de la gent catalana.

Si aquest home havés sabut mantenir-se a l’altura que corresponia, el primer magistrat de Catalunya tindria al seu redós tot el nostre poble, freturós de reconquerir les seves tradicionals llibertats.

Però aquest home ha preferit al cabdillatge del poble català la servitud als homes de l’esquerra. Presoner del sindicalisme anti-social i anti-català primer i dels escamots esquerrans després, la seva actuació que podia i devia merèixer el respecte de tots els catalans, ha acabat en la ridícola comparsa d’uns partits que han assaltat a la descarada la hisenda i la economia catalanes.

Francesc Macià, el polític, s’ha perdut el dret al respecte dels ciutadans. El seu cabdillatge de la Generalitat, rodejat de consellers que han donat proves de la seva ineptitud i voltat per una caricaturesca guàrdia pretoriana, no pot satisfer ningú. I per això de dia en dia el divorci entre Catalunya i el seu president va esdevenint més notable.

Avui Francesc Macià és l’ídol caigut del poble català”


En agost de 1932, els carlins criticaran a Esquerra Republicana i a la Generalitat pels bellugueigs en el tema de l’Estatut i per cedir davant el poder central i demanar una misericordiosa concessió. El dia 3, en Joventut, el carlí Tomàs Caylà utilitzarà la frase del propi Macià per elaborar l’article Ja som lliures! , que començava així:

“Fa un any, després de la votació de l’Estatut de Catalunya, en Francesc Macià, des del sitial de primer magistrat de Catalunya exclamava “Ja som lliures!” com volent donar a entendre que la voluntat de Catalunya més o menys ben expressada en l’Estatut votat seria respectada per tothom.

Ha passat un any i malgrat el constant i infantívol optimisme del Sr. Macià i malgrat la farsa republicana del pacte de San Sebastián aquella exclamació del “ja som lliures!” ha esdevingut quelcom tan fora de lloc, tan lluny de la realitat, que fa somriure a qui la recordi...”


La manipulació del seu comiat


Després de patir una curta malaltia, i de confessar-se amb el cardenal Vidal i Barraquer el dia 23 de desembre de 1933, sense poder rebre el Viàtic a causa dels seus vòmits, amb mostres de gran devoció el dia 25 se l’administrà l’extremuncio i l’absolució in extremis de part del Doctor Berenguer, prior de la capella de Sant Jordi. Macià que va néixer i fou educat en la fe catòlica, en els últims moments de la seva vida va cercar el consol de la Religió, i morí aquest mateix dia de Nadal besant el crucifix de la seva germana religiosa. Però, malgrat que va morir en la pau del senyor, els polítics esquerrans del seu entorn l’arrabassaren la creu de les mans i el passejaren pels carrers de Barcelona per donar-li uns freds honors oficials, en negar-li unes exèquies catòliques i substituir-les per un imposat enterrament laic. El que fos conseller de Governació, Joan Selves, va disfressar la mort del president Macià en el si de l’Església i va organitzar la pantomima laica. Precisament, aquest mateix Joan Selves morí el 3 de juliol de 1934, reconciliat amb l’Església i havent rebut els sagraments. Senda de reconciliació que seguirien altres diputats i personalitats esquerranes i republicanes que es caracteritzaren per consentir, i, sovint, donar suport a la persecució religiosa en aquest període històric. Una persecució que no es va aturar ni en el tema de mort amb la política de secularització dels cementiris.

Però, en el cas de Macià la disbauxa dels seus no tindrà fi. Sobre el cos de Francesc Macià exerciran una veritable mostra de parafernàlia necrològica, de necrofília, de necrofàgia o com vostès li vulguin dir. Li van extreure el cor del seu cadàver poc després de morir. Des del gener de 1939 el cor de Macià romandrà en poder de Josep Tarradellas. En tornar aquest de l’exili, el dia 10 d’octubre de 1979 tindrà lloc una cerimònia de “retrobament amb les seves despulles” en el cementiri de Montjuïc, en el transcurs de la qual es restituirà a la seva tomba aquesta viscera muscular, impulsora de la circulació de la sang. ¡¡¡Quina incapacitat la d’aquests republicans per respectar les darreres voluntats de la gent!!!

Successió entre colpistes


Hereu i aprenent del colpista Macià, amb Lluís Companys la Generalitat, sense canviar l’orientació si canviarà d’estil i reforçarà l’agitació sobre la governabilitat en un camí indefugible cap el caos. Els escamots prendran cada vegada més força parapolicial i Companys durà Catalunya cap el 6 d’octubre, un dels més de quatre-cents aixecaments republicans contra la República.

En aquestes alçades del segle XXI, ningú no pot negar que el règim republicà va néixer d’un cop d’Estat. Resulta infantil, doncs, continuar mantenint criteris tals com: que si l’aixecament contra un poder ho fan les dretes, aleshores es tracta d’un cop d’Estat; però, si el fan les esquerres, llavors es tracta d’una revolució.

¿I què és un cop d’Estat més que una acció violenta d’apropiació dels instruments del poder per una minoria armada, producte de voluntats circumstancials que es concentren en problemes de tècnica operacional? Encara que es disfressin de revolució amb arrels històrics i posin en joc motivacions ideològiques més o menys afirmades amb claredat, continuarà essent un cop d’Estat. Malgrat aquesta fútil diferència de naturalesa, les relacions entre revolució i cop d’Estat són múltiples. Sens dubte la més important és la destrucció del principi de legitimitat que assegura la transmissió del poder en un Estat no reduït a la dimensió exorbitant i mesquina del règim o del partit. La revolució converteix en inevitables els cops d’estat ulteriors, en ser l’únic mitjà d’arreglar els conflictes de successió entre els competidors sorgits de la matriu revolucionària. Poc importa que el cop d’estat sigui personal, estès a la facció o ampliat als grups aliats, estem, doncs, en un circuit tancat on el monopoli del poder extorsiona qualsevol repartiment de rols i on les institucions no tenen altre funció que la de servir de decorat per representar la parodia de la lliure elecció de les masses; és a dir, per recobrir una societat sense voluntat general, on impera l’ambició humana i les seves violències i on es concatenen fredament els assassinats ja que es valoren més els objectes (apoderar-se d’una central elèctrica, telefònica, un aeroport, una emissora de ràdio i televisió, o una instal•lació de radar) que les persones.

Els autors d'un cop d’estat pateixen dues complexes: el de respectabilitat i el de durada. Segons el públic al qual s’adrecin, anuncien un rigorós ordre exemplar o prometen justícia als que ja no l’esperaven. És un maneig polític que crea equivoc i produeix confusió en l’opinió popular i, inclús en els grups addictes al règim. Un règim sorgit d’un cop d’estat es crea una clientela i es compromet en una “obra”, per a la qual crea organitzacions piramidals de tipus mobilitzador que seran la seva font intel•lectual i política, i les encarregades d’aprovisionar el futur mitjançant un reclutament més per complicitat que per convicció. I, amb un evident perill, ja que els còmplices solen canviar de bàndol.


No hay comentarios:

Publicar un comentario